Camí de Sumatra...

 Als occidentals ens queda molt lluny Indonèsia, tant lluny que ho ignorem pràcticament tot d’allà. Coneixem molta gent que ha anat a l’Illa de Bali, que per diferents projeccions s’ha convertit en un paradís turístic (un lloc que comença a estar força depredat, i ha perdut l’ànima)

https://alvoltantdelsmeusulls.wordpress.com/2025/10/29/sumatra-territori-on-la-realitat-desborda-la-fantasia-primera-part/

A Ciudad Bolívar, respirant junt l’Orinoco

Pres per una pau profunda, l’Orinoco musicava els seus murmuris imperceptibles d’aigües terroses. El gran riu només era l’avantsala d’altres rius que més endavant trobaria al Brasil, on finalment m’esperava el gran riu d’Amèrica del Sud, el riu de tots els rius: l’Amazones.

 https://alvoltantdelsmeusulls.wordpress.com/2023/02/07/a-ciudad-bolivar-respirant-junt-lorinoco/

Nit de cap d’any 2003 a Buenos Aires…

Sona un tema d’Spin Doctors pels auriculars, el locutor l’ha deixat anar amb un adéu al 2003, aquesta emissora no està per perdre el temps amb xerrameques, sinó per acompanyar-nos mitjançant les ones amb bona música sense interrupcions.

https://alvoltantdelsmeusulls.wordpress.com/2013/12/31/nit-de-cap-dany-2003-a-buenos-aires/

Sobre la possibilitat que el càncer sigui d'origen víric..

Vaig veure per televisió uns interessants documentals sobre el càncer.. Em va agradar aquesta visió en la que estan treballant alguns metges i científics. Segons els seus estudis, el càncer podria ser d'origen víric; és a dir, causat per virus.. De fet en el cas de càncer de coll d'úter, esta comprovat que és així..

La visió del càncer com una malaltia d'origen víric, trenca amb la visió fatalista, i hereditària.. Una visió molt religiosa del càncer, segons la qual, patir càncer: gairebé esdevé una condemna "divina"..

El que és clar que en tot moment el cos humà esta desenvolupant càncer, perquè és la conseqüència de l'evolució.. Si les cèl·lules no evolucionessin, encara seriem cossos unicel·lulars, i no existiria la varietat d'espècies que avui tenim, entre les que es compten els humans..

Sota el govern de Ricard Nixon, Estat Units va començar una creuada contra el càncer.. Es van gastar milions, i milions de dòlars, però el concepte de malaltia va quedar lligat a un principi ideològic.. Influït pel conservadorisme, i la religió.. D'aqui va sortir la idea del càncer com a condemna bíblica.. Condemna genètica, els pecats de la família, el càstig de Deu..

Va dir el filòsof alemany Kant en el segle XIX: No veiem el món com tal és, sinó com som nosaltres..

Tota visió científica sempre parteix de premisses ideològiques.. És a dir que agafes el camí, segons on penses arribar...

Per mi, descobrir que el càncer és d'origen víric, és una molt bona notícia.. Perquè demostra que aquest descontrol en el cauen les cèl·lules, pot ser ocasionat per infeccions, no pas per condemnes genètiques... 

Ara alguns em diran: bé, i perquè hi ha famílies que pateixen els mateixos tipus de càncer.. La resposta no trenca amb la visió vírica.. Tothom sap que hi ha cossos més propensos per la seva constitució a patir determinades infeccions.. És herència en aquest cas: si.. Però la diferència és que combatre un virus o una infecció és molt més positiu, que no destrossar una persona amb cirurgies i quimioteràpies..

És clar que els humans acaben patint malalties transmeses per animals.. La pesta bubònica que va venir per les rates, i ara l'èbola que ve dels rats penats.. Aquestes malalties, no sols se'n porten per davant mils de sers humans, sinó que darrera porten mutacions cel·lulars, i dins elles pot haver-hi el càncer.. Això demostra que humans, i animals no tenen diferències abismals en la seva estructura genètica, per tant, negar la continua evolució, és com negar la necessitat de respirar..
Qui por dir que en el futur, d'un escarabat sortirà la futura consciència de la Terra, un cop els humans hagin desaparegut de la faç del planeta..

Darrera la visió dominant sobre el càncer hi un immens negoci.. No es pot comptabilitzar.. Si la visió sobre la malaltia canvia, seria un terrabastall social.. Impossible d'admetre per molts interessos, econòmics, polítics i religiosos..

Per què la Unió Europea, i dins ella Espanya encara pitjor, tenen un futur ben negre..?

Los pasivos de los mercados financieros se han convertido en deuda pública, por tanto la zona euro se ha convertido en un club donde el deudor y el acreedor se han volcado contra los contribuyentes. De esta manera, el euro se ha convertido en una trampa, dado que las monedas de los países miembros no se pueden devaluar y en cambio se han visto obligados a una estricta política fiscal.. Los países de la eurozona han sido privados de todos sus medios para estabilizar la devaluación o imprimir dinero en sus respectivas economías"
El único mecanismo que han podido aplicar los países de la periferia europea ha sido la llamada devaluación interna, que consiste en reducciones salariales y fuertes recortes del gasto público. La devaluación interna ha dado paso a altas tasas de desempleo y a la disminución de los ingresos familiares, así como al aumento de la pobreza para millones de personas. Todas las cifras indican que la UE va cuesta abajo y que el número de pobres aumentará día a día.

Lazlo Andor ex-comissari d''Assumptes Socials durant quatre anys a la UE.

Que millor que no pas començar amb les paraules d'algú que ha tingut una responsabilitat important dins la Unió Europea. Però de totes maneres, Andor ens parla de les conseqüències de la crisi, i de l'agreujament d'aquesta amb polítiques fiscals "incorrectes".

Poso "incorrectes" entre cometes, perquè és clar que aquestes polítiques perjudiquen a molts, però beneficien alguns.

Recentment han estat notícia les declaracions amb les que s'ha despenjat l'encara president de la Comissió: Durao Barrosso. En les que culpava al Banc d'Espanya de tots els mals de la crisi espanyola.

No sóc jo qui defensaré el Banc d'Espanya, perquè forma part de la baula de la cadena. Però és buscar un ase dels cops; culpar només el Banc d'Espanya, quan aquest: porta endavant les polítiques que li dicten des de Brusel·les.

Espanya ha crescut econòmicament, els darrers vint anys o més, a base del crèdit. El crèdit, i els fons de cohesió van fer d'un desert, un paradís. Però el crèdit té molt a veure amb un miratge (espejismo). Quan hom es desperta, està entrampat en el pitjor dels inferns del deute.

La societat espanyola avui esta en el pitjor dels inferns del deute. Això significa crisi per dècades, sinó empitjora encara més. Perquè el futur dels països occidentals està pendent d'unes noves boires negres que s'acosten per l'horitzó. Hi ha una tendència: tornar crear noves bombolles, amb l'excés de capital que acumulen uns pocs (països, i grans magnats).

Espanya avui és com un terreny esgotat, on ja, ni abonant en surt cap collita important. Les grans empreses han marxat, i marxaran cap a territoris més productius.

La baixada de salaris no condueix a res, només a més marge pels empresaris. Aquesta baixada resulta contraproduent, perquè va acompanyada d'una baixada de producció (amb salaris baixos es produeix menys, i de més mala qualitat). 
I aquesta baixada, va acompanyada d'un ensorrament del mercat intern, doncs els salaris no donen per consumir el que es produeix.

És cert que ara s'importa molt menys de fora, però el motiu és aquest que acabo de esmentar: salaris baixos- baixada de consum. Per tant se'ns ven la il·lusió de que les exportacions es recuperen. Però el saldo és positiu per la baixada d'importacions, circumstància que va aparellada amb la fugida de moltes empreses, des d'Espanya cap altres mercats més rendibles, i productius..

Alguns diran, com sempre, que la responsabilitat és només d'altres; aquell pòsit anarquista que deia Bertrand Russell: la culpa sempre és de la societat.. Jo sóc innocent.. Una culpa que va molt bé amb el substrat catòlic de la nostra cultura; aquell que diu: que si cometo pecats, després sempre estic a temps d'anar a l'església, confessar-me, demanar perdó, i sortir net com un patena; exempt de responsabilitats, i preparat per pecar de nou.

Els crèdits que van arribar a Espanya des dels països amb excedents de capitals (Alemanya, Arabia Saudi, Qatar, etc..) Com diu Jordi Angusto al seu llibre: I ara, que?

Eren com posar una botiga de llaminadures a la porta d'un col·legi, i dir-lis als nens: si no teniu diners, ja ho pagareu més endavant.. Sense aturador, els nens van posar-se a consumir llaminadures, que els semblaven regalades. Ara la majoria esta a l'hospital de l'empatx, i del sucre que han agafat a la sang..

Aquests nens, eren la majoria de la societat espanyola, la majoria dels ciutadans.. Culpar només els qui van oferir la trampa, és reconèixer tenir un caràcter molt feble.

Ara entrampats, toca pagar deutes; aquests com que són impagables per molts, suposen la venda per trams de tots els serveis públics, com a garantia del deute privat.

Com s'atura això..? Fa temps que sóc pessimista amb el futur d'Espanya, i dels espanyols. I més mantenint l'actual estructura; la mateixa que ens va incentivar al desastre..

Convé, a alguns, mantenir polítics corruptes, i funcionaris que es venen a la política. És la manera de desprestigiar tots els serveis públics. La mateixa gent, esta segant l'herba sota els seus peus. Res no podria ser millor pels qui s'enriqueixen.. 
Diuen que ara hi ha un vint i sis per cent més de rics a Espanya. Però aquest percentatge, que no deu arribar ni al dos per cent de la població total, creix a costa de l'extermini de la classe mitjana, i de la pauperització de les classes baixes..

Sense cultura política, sense cultura social, sense cultura de col·lectivitat; per la majoria no hi ha futur. I el que vulgui posar una trava a la màquina, veurà com surt escaldat, perquè la majoria  se li girarà en contra. S'ha fet un bon treball ideològic amb la dictadura, i després.. Aquest no és un país de conviccions, i menys de resistir en uns principis. És un país de derrotats, i de vençuts..

Llibertat d'expressió punt zero..

Les coses no són sempre blanques o negres. Fins i tot accions que semblen justes, quan s'imposen per llei s'acaben convertint en opressives.. Fa temps que molesta la lliure opinió a internet. Molesta al poder polític, i al poder econòmic. Quan els mitjans tradicionals han perdut la partida, o l'estan perdent respecte al control de l'opinió. Quan gran part de la població ja ha donat l'esquena aquesta part essencial de l'estructura que manté l'entramat social inalterable. Quan s'ha creat un món de lliure expressió a la xarxa, que intenta escapar la pressió de l'infantilització, també premeditada dins la xarxa.

Quan tot plegat ha passat, i el qui controla té por que se li escapi de les mans l'instrument, és hora de generar por en l'opinió, i en l'expressió. Quartar la paraula quant ultrapassa el políticament correcte. Aquest políticament correcte que vesteix de progressisme, i que no deixa de ser la tranquil·litat per mantenir l'ordre dels contents, i dels qui guanyen sempre alguna cosa; dels qui tenen por dels canvis perquè sospiten que no els portaran camp privilegi més dels que ja tenen.

Quan tot això passa, cal utilitzar la repressió, o exempleritzar-la en uns quants caps de turc, perquè no és factible condemnar centenars de milers per haver pecat de políticament incorrectes, o de recalcitrants anti-socials.

L'instrument s'utilitzarà, i s'utilitza subjectivament pensat per eliminar els que molesten, i , com que res en aquest món de la xarxa és plenament comprobable, si cal s'inventarà.

Treure's uns quants del damunt no és l'únic objectiu, l'objectiu és fer callar majories, tenir-les acovardides. L'objectiu és aïllar encara més els individus per portar-los pels camins que convinguin.

Però tot plegat pot sortir a l'invers de com pensen, i aleshores en el silenci es poden covar les pitjors reaccions..

Seria avui possible escriure per exemple: Luces de Bohemia, o el seu autor aniria a la presó per políticament incorrecte?

Tot plegat no és un símptoma de progrés social, sinó de decadència. La societat occidental es troba en plena descomposició, i no aconseguiran distreure la realitat callant-la.

Però tot és veurà, es cosa de poc temps.. Ara només s'instal·len els ressorts per aprofundir en una futura repressió. Veient aquestes coses hom es pregunta si realment el nazisme no va guanyar la partida..

Per què triomfa a Europa l'extrema dreta..?

D'entrada, malgrat els mitjans de comunicació vulguin minimitzar l'increment electoral de l'extrema dreta a molts països de l'Europa Occidental, cal aclarir que el perill no esta en una majoria electoral d'aquests grups; perquè això mai s'ha produït, ni tan sols a la història del segle XX. Ni tant sols Hitler va guanyar les eleccions, mentre aquestes van ser lliures; l'accés al poder li van facilitar diverses circumstàncies: el control del carrer mitjançant la  violència, la influència sobre les forces de seguretat,i, sectors militars; més el suport d'altres forces conservadores, que van veure en Hitler un mal menor davant de l'amenaça revolucionaria. Hitler comptava, com Mussolini, amb el suport de les classes mitjanes, funcionarials, sectors obrers, i la connivència del poder econòmic.

Per tant no s'ha de minimitzar el creixement de l'extrema dreta.

L'ensorrament de l'esquerra per manca d'un discurs ideològic, i una alternativa real de govern, afavoreix el creixement de l'extrema dreta, sobretot en els barris populars..

Si comparem extrema dreta, i esquerra radical, o extrema esquerra; davant el desencís social de la població vers els grups majoritaris.. Veiem que l'esquerra radical no té l'embranzida de l'extrema dreta; aquesta darrera sembla avançar imparable. Si del que es tracta és de fomentar una vàlvula d'escapament per un sistema en crisi, l'extrema dreta pot representar millor aquest paper, perquè no planteja trencar el sistema pel cor, sinó l'expulsió del mal cap les extremitats..

Què vull dir amb això..? 

Aquí hem de comparar els discursos de les forces radicals d'un sentit o d'altre.. L'extrema dreta focalitza el mal, i responsabilitza de la crisi sectors dèbils, o perifèrics de la societat. Per tant no apareix con una element de debilitat, sinó de força. Planteja un recorregut no traumàtic de curt plaç, que no significa el trencament aparent de la societat. No planteja substituir un sistema, sinó expulsar uns sectors o marginar-los. L'extrema dreta té sempre ressò a Europa perquè fa una crida a rescatar valors tradicionals, lligats amb un passat catòlic o cristià que té com a referent l'edat mitjana. Europa, fins a temps recents, no s'ha basat en una barreja de pobles, sinó en una lluita entre pobles. Sempre hi ha un substrat de recerca de l'essència més pura, un discurs que entronca fàcilment amb la raça, i el racisme. Això a d'altres continents no és sostenible, tot i que el racisme també ha tingut períodes de fermentació per haver estat exportat des d'Europa.

I que passa amb l'esquerra radical..? Perquè no troba un camí per reconduir el vot desencisat de les classes populars, o  perquè el seu creixement no és tant important.

D'entrada em de dir que l'esquerra posa per davant el materialisme com a únic discurs. Això vol dir que el seu plantejament no és afectiu, sinó numèric. En èpoques de crisi, quan es busca el consol essencial de l'esperit, plantejar exclusivament lluites de números, i objectes, condueix al fracàs. Aquest error no el comet l'extrema dreta. De promeses d'abundància, la societat ja se'n ha afartat, han estat la constant del mercadeig electoral els darrers vint anys, com a mínim.

El més greu és que en una societat materialista, i consumista, com la que hem viscut les darreres dècades, voler centrar el discurs exclusivament amb el materialisme, empobreix aquest discurs, i el condueix al fracàs.

Però alguns, tampoc són capaços de posar en entredit un subconscient marxista, com si fos un catecisme mal aprés, fa que fins i tot el més ignorant, es cregui descobridor de la pedra filosofal.. I per tant, s'obvien mols factors de la història de la humanitat, que han estat tant o més importants que el discurs econòmic, o la conquesta del poder econòmic. Això aporta un altre fracàs afegit a una certa esquerra, com el de no tenir en compte factors com la pertinença a una comunitat o una nació, o les creences religioses, les tradicions, i la relació amb l'entorn que fa diferent un esquimal, d'un habitant del tròpic.  

Els fracassos de l'aplicació de cotilles ideològiques a les societats, han estat devastadors, i sempre han acabat en dictadures, prohibicions, i fracassos. La humanitat no suporta massa bé una imposició ideològica des del poder polític, menys quan esdevé un dogma, encara que la idea inicial del dogma tingui molt bona intenció, i desig de justícia, i de bondat.

Un factor que desballesta l'esquerra de nou, molt més que en els anys trenta, és que part del seu brou de cultiu; l'anomenada classe treballadora s'afegeix de forma massiva al camp de l'extrema dreta, passant a ser l'espina dorsal d'aquest moviment.  De totes maneres tampoc és nou el pas de sectors radicals d'una banda a l'altra, i molt menys si s'ofereix un discurs populista, barrejat amb un llenguatge que soni bé a les orelles de les classes populars. En el passat em tingut l'exemple de la utilització del terme obrer o socialista dels moviments nazi-feixistes. Fins i tot, hi ha avui dia, gent d'esquerres a l'estat espanyol que té una idea social de la dictadura franquista, alimentada per la suposada essència anti-burgesa. S'odia la burgesia, però només es visualitza la suposada burgesia que apareix davant els ulls. S'ignora completament el veritable aspecte de l'entramat plutocràtic, que sempre és molt minoritari, té el poder real, i s'oculta darrera uns servidors que els serveixen de pantalla.

El discurs fàcil sempre té molts més adeptes que no pas l'aprofundiment en idees, les quals poden comportar massa temps d'aprenentatge, i l'aparició de contradiccions.

Resumint, l'extrema dreta triomfa perquè centra les culpabilitats sobre determinats sectors, els quals responsabilitza del descarrilament d'una suposada societat del passat, on tothom se sentia part d'una comunitat o nació d'iguals, reconeguts, hereus d'un passat comú; una fal·làcia absoluta. Però qui diu que la societat està en condicions de baixar al debat científic ple de preguntes, i necessitat d'hores de debat ? L'extrema dreta s'apropia del passat, per tant condiciona els moviments del futur. L'esquerra, i el radicalisme social es planteja només el  present, ignoren que el futur ja bé condicionat..

En parlarem un altre dia més a fons...

Hauríem d'analitzar ben a fons el que abans s'anomenava classe obrera, i que ara ja no es reconeix amb aquest adjectiu. Fins i tot, per gran part de les classes populars, la utilització d'aquest llenguatge, remet a un passat desprestigiat; els sona violència, i imposició. Els sona a una esquerra autoritària que conculca la llibertat en nom d'una essència ideològica, aparellada amb el dogma esclafant.

Potser sectors del poder es freguen les manes cada vegada que s'utilitza un discurs tradicional, perquè saben que és la garantia de la derrota dels seus enemics, sense necessitat de combatre'ls.